(autor: Dani, amb aportacions d'Iñaki, posades en cursiva)
Paso a detallar la crònica de la ruta de pedals de foc, desprès de
molts anys sense escriure el meu diari de ruta, però content per tornar a
redactar unes petites línies per intentar explicar-vos la fabulosa experiència
d’aquestos 3 últims dies.
Set son els valents, Jesús, Iñaki, David, Jaume, Jose
Antonio, Jordi i Dani.
La prèvia comença dies enrere quan desprès de uns quants correus
electrònics, surt la llista definitiva d’assistents. Dijous per la tarda, a la
botiga de bicis ja es respira un ambient de nervis i preparatius per no
deixar-nos res. Sembla un centre comercial, perquè entre clients, ciclistes i
personal del poble, penso que no he vist mai tanta gent voltant per la botiga. El
botiguer aquell dia tanca a les 22 h. entre compromisos de clients i atendre al
personal amb els seus últims ajustos i adquisicions .
Durant la nit, una forta tronada posa nerviós al personal per la
possibilitat d’haver de suspendre la ruta per mal temps. Les previsions del
temps per la tele tampoc eren gens bones.
A les cinc trenta de la matinada sortim de la botiga direcció Vielha,
i... primer ensurt, un xivito aranès es creua per la carretera i l’aixafem, José
Antonio amb les seues arts de caçaire, l’agafa i el treu de la carretera, prova
superada, continuem fins a Vielha. Desprès de petits problemes amb el remolc i les
llums, continuem i arribem a la boca sud del túnel. Iniciem la ruta a les set
trenta del dematí des del refugi de Conangles
a la boca sud del túnel.
Jo, desprès de tot un dematí de feina aconsegueixo arrancar pedals de
foc a les onze trenta, amb nervis i amb
un ritme de pedaleig molt alt, però ràpidament frenat pel terreny. Ahhh!!!, donat que per
motius personals vaig sortir més tard, el gruix del grup va sortir a les 7 30
del mati i jo 4 hores mes tard, convençut que els agafaria, però amb la
desconeixença del terreny. La meva idea
imaginària, era que en els primers 20 km fins Vilaller fossin de baixada amb un
terreny fàcil al costat del riu, però de
moment els primers 2 km em trobo amb un terreny pedregós, molt humit i lliscant
i on constantment tinc que posar els peus a terra. Això no va be. Costa molt, puja, baixa, i no m’acabo
d’adaptar, ni agafar el ritme. Al cap d’una estona sona el telèfon i a l’altre
costat, en David, i tal i com l’agafo me’n vaig al terra, despenjo, amb sang i dolor al
genoll, i a sobre em confirmen que estaven a 4 hores de la central de Bono, on jo era, i entre
el cop i la trucada em mina la moral, pensant que si arribo al lloc de dormir
ja serà molt. Em recomanen continuar per
la carretera i estalviar-me algun tram, però tinc clar de continuar amb el track,
per conèixer la realitat del terreny. Pujo a un poblet anomenat Vinyals, per sobre
de la central de Bono i plàcidament, per un corriol arribo a Vilaller.
Aquí, l’equip 4 hores abans havi parat a esmorzar
tranquil·lament al costat d’un com i descobrim la nova mesura de
distància/desnivell del sistema internacional: El SON. El gran descobridor és el Presi, que està nerviós pel temps i
per que tot surti rodat, quin patir d’home¡, sempre preocupat pels altres...i
quina tranquil·litat et dona de tenir-lo al costat. Continuem i fem el primer
SON, el coll de Serreres.
Sense esmorzar, continuo camí amunt pel mig del poble agafant la
pista que arriba al Coll de Serreres.
Quina calor, pista ampla, jo amb la meva bici, bé de forces, però als 4 km
decideixo parar a prendre una barreta i una mica d’aigua. Tinc que començar a
gaudir del camí i entendre que encara que el temps corre en la meva contra, la
meva prioritat en aquesta sortida es gaudir, i com sempre, ja estava corrent
massa.
Quan vaig sortir em vaig proposar no córrer, que no sigues una sortida
del diumenge on normalment sempre agafes el ritme d’algú i t’acabes provant
contra ell i contra tu mateix. Tenia 3 dies pel davant, sense ningú a qui perseguir,
i amb ganes de gaudir de la meva bici nova de 29” i de l’entorn. Ja esta be,
vaig pensar.
De moment la teòrica ja la tenia, però la practica, no. Ja estava
sense esmorzar amb una barreta al cos i lluitant contra jo mateix. Allí vaig escriure
la base dels propers dies, encara que en el moment no fos així. Un ramat de
bestiar que baixava per la pista em va aturar durant uns minuts i vaig arribar
al coll, on vaig triar la baixada per un corriol molt tècnic, on difícilment
donaves més de 100 pedalejades seguides. Impossible agafar un ritme,
constantment canviava i desprès de 1 hora apròx. vaig arribar al poblet de Coll,
on veient un bonic restaurant en mig del poble, vaig pensar en arreglar el tema
de no parar a esmorzar a Vilaller. Com sempre, vaig decidir continuar amb la
finalitat de reduir temps als meus companys. Ells van baixar un tram per la
carretera fins a la cruïlla de la pujada a Iran, però jo vaig baixar per el
corriol que tallava la carretera, on en l’últim tram vaig punxar, trencant-me
el ritme i fent difícil l’objectiu de agafar-los. Arreglo la roda i començo la
pujada per carretera durant 6 km fins a Iran. Molta calor, falten forces, però
esperançat perquè David em va dir en la trucada quan estava a Bono que a l’ermita
de Iran s’estaven estaven fotent unes cerveses, i jo ara si que si, pararia a
menjar un bocata amb unes birres, ja estava fart!!!.
Mentre Dani es debatia entre
somnis de birres i menjars, l’avanzadilla pateix 2 punxades, una Iñaki i
l’altra Jose Antonio. En la segona punxada, la frase mes famosa de la història
de pedals: JORDI, NANTRES ANEM TIRANT!!!
Eren les 15:30 quan arribo a la famosa ermita, però ni rastre del bareto
del Davidson. No entenia res, l’únic positiu es que comença una baixada, però en aquell punt el track del
GPS començava a fer-me el ruc. Truco al personal, que ja estava dinant a taula,
mes o menys a una hora d’on jo em trobava, però no vaig preguntar en quin plat estaven.
Baixo a Gotarta cagan osties i agafo la pista a la part alta del poble. Ràpidament
amb un terreny suau arribo a la cruïlla on comença una curta però intensa
pujada a Castellars.
Si, allí estan, no se qui més content, ells o jo de trobar-nos, em va
rebre Jordi supermotivat i una abraçada amb la resta de l’equip. Em vaig menjar
un entrepà i junts vam enfilar el camí direcció al proper coll i últim del dia,
el Coll de Peranera. Pujava molt, amb un terreny de grava solta que no et permetia
aixecar-te de la bici i mes d´un amb el entrecot creuat entre l’estomac i la
gola. Penso, que va ser el moment mes crític del dia, però el personal reia
entre revolt i revolt. Ràpidament iniciem la baixada llarga que ens portarà
fins a les Iglésies, on arribem a les 19.30h.
Fem reparticions d’habitacions i entre estiraments, birres i neteges
de les bicis comentem la jugada del dia. Passem al sopar i entre riures i
records del passat, sopem com a senyors, trinxat, macarrons i derivats.
Concretem l’hora de sortida per l’un demà i a dormir, que el dia ha estat molt
dur i el dia següent promet ser molt exigent i amb la incertesa del temps.
